CARTA D'UN ALUMNE TDAH AL SEU PROFESOR

Enséñame cómo aprender y no qué aprender, a pensar y no tan sólo qué debo pensar. Así desarrollaré mi inteligencia y no simplemente mi memoria.

-No me regañes delante de mis compañeros. Me haces sentir humillado y temeroso de ser rechazado por ellos; aceptaré mejor tus correcciones, si me lo haces calmadamente y en privado.

-Señálame mis cualidades y reconoce mis habilidades. La confianza que así desarrollo en mis capacidades me anima a esforzarme y me hace sentir valioso y adecuado.

-No me insultes con palabras, ni con gestos despectivos. Me haces sentir menospreciado y sin ánimo para corregir mis faltas o debilidades.

-Ten en cuenta mi esfuerzo y mi progreso no sólo el resultado final. A veces con poco esfuerzo logro mucho..., pero es más meritorio cuando pongo todo mi empeño, así logre poco.

-No me examines procurando reprobarme, ni te ufanes de haberlo logrado. Mis notas deben reflejar mi desempeño y no lo harán si las utilizas para desquitarte.

-Anota lo que hago bien, y no sólo lo que está mal. Cuando subrayas mis éxitos y no mis fracasos, me siento motivado a seguir mejorando.

-Cuando me corrijas o me disciplines, hazlo sin maltratarme física o emocionalmente. Si atacas mi persona o mi personalidad, deterioras mi autoestima y no mejoras mi disciplina.

-Confía en mi y demuéstrame tu confianza. Cuando me repites la misma cosa una y otra vez, me doy cuenta de tu desconfianza, y esto me precipita a fracasar. Trátame con cariño, cortesía y respeto. En esta forma te admiraré y, porlo tanto, desarrollaré un profundo respeto por ti.

-No me amenaces, pero si lo haces, cúmplelo. Si no cumples lo prometido, aprenderé que, haga lo que haga, siempre puedo salir eximido.

-No me ruegues ni me implores que me porte bien. Te obedeceré cuando me lo exijas con firmeza y sin hostilidad.

-Procura hacer clases amenas e interesantes, en las que yo pueda participar. Me aburro cuando todo es rutina, sólo tú hablas y yo nada puedo aportar.

-Cuando te haga preguntas, no me digas “eso ya lo explique”. A veces tus explicaciones no son claras o suficientes para mí; si pregunto, es porque quiero entender y aprender.

-No tengas preferencias. Cuando alabas a unos e ignoras a otros, deterioras nuestras relaciones y haces de mis compañeros mis enemigos.

-Cuando me criticas para corregirme, me defiendo y no acepto mis defectos. Sólo si acepto mis fallas, podré tratar de corregirlas. Ten en cuenta que aprendo más de quien aprecio que de quien me desprecia.

-No aceptes mis excusas ni mis ruegos por el incumplimiento de mis tareas. Cuando debo asumir las consecuencias de mis faltas, aprendo a responsabilizarme por mis deberes.

-Escucha lo que te digo con atención e interés. Si me ignoras o me callas cuando trato de expresarme, entiendo que mis ideas son tontas y que, por lo tanto, mi inteligencia es corta.

-No me compares con mis compañeros, ni con mis hermanos en años anteriores. Recuerda que no soy ni puedo ser igual a nadie y que, aunque no tengo las mismas, también poseo grandes cualidades.

-Trata de conocerme y de apreciarme como persona. Conociendo mis habilidades particulares podrás ofrecerme oportunidades para triunfar. Al sentirme capaz e importante para ti, crecerá el concepto que forme sobre mi.

-Ayúdame a desarrollar mis cualidades, y no simplemente mis capacidades. Ten en cuenta que......antes que un buen estudiante, debo ser un buen ser humano.


Es una carta que explica molt be el que senten els nostres fills dia a dia,yo personalment no amb canso mai de llegir-la i de posar-me a la pell dels qui ho pateixen,ELS NOSTRES FILLS.


QUE PENSEU?


Fem un debat

TONETS

Hola, buf quan de temps!

Aquesta carta és molt bona, ja l'havia llegit en alguna banda... pot ser que sigui al facebook? ara no ho recordo del tot, en fi.

La meva opinió és que això és el que demanem sempre als professors: comprensió, dialeg, etc... i trobo molt trist que es tinguin que fer cartes com aquestes atès que el professorat sempre hauria d'actuar d'aquesta manera tingues al debant un nen amb TDA-H o sense, això és igual. Estem a l'escola per aprendre a aprendre i per aprendre allò que ens ensenyen, així com que estem a l'escola per rebre referències de professors, on ens diuen que abans de barallar-nos hi ha el diàleg i que em de comprendre a les persones que ho necessiten, com ara la gent gran, però que a la vegada, quan ho diuen, no pensen que debant ja tenen persones que necessiten comprensió, que estan, o se senten, solen, almenys a l'escola. Estem en una societat on el sistema educatiu es contradiu amb el que diu (ruduli).

Quan els professors deixin de ser mers funcionaris de l'estat i siguin mestres (un grau per dalt del professor...) serà aleshores quan deixem de banda aquestes cartes que per mi diueu coses que són evidents. Va sent hora que deixem l'epoca franquista de que el profe és el centre d'atenció i el llibre i el contingut una forma de classificar els nens si no s'ho saben a través d'examens... va sent hora... que deixem el llibre de banda i comensem a construir el coneixement, que els nens siguin critics... i això, independentment del que diguin els professors les persones amb TDA-H els donen mil voltes. Crec però, i no vull ofendre a ningú, que els professors, molts d'ells, però no tots, són uns cobarts: els fa por ser diferent a la rsta, sembla que hagin de segir la tradicció de profe - alumne... però no s'adonen de que segueixen la tradicó profe=autoritari... persona que despresia, que classifica, que valora amb els seus perjudicis... sinò que algú m'expliqui perquè les mestres infantils i fins a sert punt de primaria tots els nens les adoren? fins que comensen els nivells d'examens i de treballs....? els fa por construir coneixements sortir del guió que els dona el llibre, perqueè es més fàcil llegir-lo, fer els exercisis amb el solucionari al costat, que tenir que pensar per ells, que fer dinàmiques...

EN fi... això és el que penso... no vull ofendre a ningú ni molt menys, sé que és una mica radical, però és el que crec. També crc que no tots els professors siguin igual, jo n'he tingut de molt bons a l'eso i a batchillerat... clar que eren 4 de 30.

Patons i molt bona proposta la del debat!!!!!

Yo penso i crec que hi han pocs profesors que realment es posin a la pell del alumne,ya no es nomès amb el tdah sinò altres poblemes que realment els nens necesitin del apoyo del metre,com pot ser una separaciò una mort d'un familiar i evidentment els trastorns,de tota manera estic d'acord amb tu.

Cuant comencem un curs nou normalment es fa una reuniò amb tots el pares on s'explica sobretot que els pares ens impliquem a controlar si els nostres fills fan els deures fan una lectura de deu minuts diarias controlem l'agenda i signem cada divendres ,desprès es cuant be la nostra queixa,el nen no porta els llibres a casa es deixa d'apuntar els deures etc..es demana control desde l'escola i que pasa?que costa bastant donar un cop d'ull durant un minut de temps per mirar la cartela que ho portin tot,demanas que siusplau cuant hi hagi un control aviseu per poder preparar,que pasa? el dia abans del control a corre tots per que no s'avisat,desprès venen els castics per no haber portat els deures fets i un suspens per no haber tingut temps de fer una preparaciò i el pitxor de tot i el que fa mes mal veure la desmotivaciò desil.lusiò del nen per que cada dia te mal dia,això es el que senten els nostres nens i a sobre, tenen que sentirse per companys ets tonto,per la mestra ets gandul o vago despistat estas als nuvols ets un encantat no t'esforças no ets constant etc....

.Cuant tu com a mestre tens que ensenyar a ser respectuós tens que saber entendre les difilcultats que puguin tenir els alumnes,tens que entendre els compòrtament de cadascù de saber qui es débil, de com es te que dir les coses i de quina manera,i qui li pots exigir a qui no tant i sobretot ensenyar no es nomès estudiar sinò es enfocar aquells valors de la vida que en mica en mica s'està perdent COMPAÑARISME,RESPECTA,
SER SOLIDARIS,AJUDAR,ESTIMAR,COMPARTIR etc...diuen que els pares son el mirall dels nostres fills els nostres nens pasen moltes hores tancats a l'escola davant d'un educador que tambè te que ensenyar tot això que desde casa ho estem fent i a l'escola no.

Crec que tots els nens tindrien que fer una carta al mestra,on puguin expresar els seus sentiment davant la difilcultat que ells tenen..Es una carta realista escrita amb la impotencia que senten aquets nens,crec que els pares tambè tindriem que fer una carta al mestra i aixì explicar tambè el que nosaltres sentim tantes vegades la paraula màgica IMPOTENCIA..


TONETS..............

I de què serviria que tots els nens fessin cartes, i de què serviria que els pares en fessin? De ben segur que no les llegirien, que les llensarien, perquè suposo molt més esforç, si volen saber què senten que escoltin en cada reunió que fan els pares què els diuen, perquè no és la primera ni l'última vegada que se'ls explica com se senten els nens i què cal fer. Però és més fàcil ignorar el problema per no tenir més feina. El que deia... funcionaris.

Pel que respecta a mi, crec que caldira una proposta de llei, una que digués què s'ha de fer i en cas de que no fessin cas que hi haguera algun lloc per reclamar els drets, atès que per molt que tinguin els nens dret a estudiar, actualment la llei només contempla la igualtat de condicions, és a dir, que tots tinguin el mateix, però no la mateixa igualtat d'oportunitats, perquè aquí ja entreriem a parlar de què necessita cada un dels alumnes.... i si l'administració no té diners, no hi ha recursos, si no hi ha recursos, en aquesta societat on la majoria treballen per diners i al mes comode possible, deixant de banda qui té o no vocació i que tan els és que els nens en surtin perjudicats o que pugin enviar, en pardó de l'expressió, a la merda el seu futur, no es mauran per empatia... perquè d'ells d'això, per molt que ensenyin la paraula, no sé fins a quin punt en tenen.

Pel que fa els valors que comentaves, no crec que s'estiguin perdent sinó que no se saben tranmetre. Tamvbé cal dir que actualment ja no sabem que demanar a l'escola, perquè es vol que els nens siguin tècnics, filosofs, voluntaris, emresaris, presidents, i ves a saber què més.... ja no se sap si es vol ensenyar a ser bon lactor i escriptor o ser un as en les noves tecnologies... l'escola en aquest sentit crec que està desorientada... i jo em pregunto.... si no sap l'escola cap on ha de tirar, i no pot satifer totes les demandes dels pares (que fins a un cert punt també són discutiubles les demandes)... què es preten que ens ajudin? si no saben on caminar.... l'educació és un desastre, caldria fer una nova pedagogia.... on es revolucionés l'escola... on hi hagués per llei unes bases estrictes... tenen por... sinó perquè tenen tanta mania a la nova llei d'educació? per què seran evaluats? de què tenen por si tan bé ho fan? aquí es nota on la pifien!!

Estic d'acord amb tu Carla,els mestres nomès volen facilitats a la feina es adir si els pares no som els que ens movem els mestres poc fan,yo tambè penso que alguna cosa no funciona però davant d'això que podem fer nosaltres?ès molt complicat el dia a dia nostre i dels nostres fills,ès una lluita nostre per que sembra que el camì el tenim que recorre nosaltres sols,com sempre es per manca d'informaciò,se que no seveix de res fer cartes se que tampoc serveix de res portar fotocopies a l'escola servint informaciò del nostre cas,ho se per que es veritat que tot queda dins d'un calaix que no te sortida.Però alguna cosa tenim que fer davant de tanta incompresiò xerrades a les escoles informar no se,ningù es movilitza davant de tot això i es molt gran l'impotencia que hi ha,si volem que els nostres nens s'ensortin i tirin endavant tenen que tenir un pares que facin de tot metges psicolegs mestres etc,,i a sobre encara sens molta impotencia per que creus que no estic fent be la meva feina que hi ha alguna cosa que s'escapa,es complicat i a la vegada molt injust fer de tot i que quedi tant poc temps al dia per fer de mare.


TONETS

Si que és difícil, ho sé... però és el que li queden amb els nens/es que tenen TDA-H, els pares. Mai no entendré com és que us culpeu de lo que passa o deixa de passar, la culpa és del sistema... si fóssiu gent que no us moguéssiu us culparia perquè és responsabilitat dels pares procurar pels fills, almenys de moment perquè estan indefensos... però no és així, vosaltres procureu per ells. Us culparia si fóssiu pares que no cerqueu solucions, però tampoc és el cas... us culparia si fóssiu pares que passéssiu del tema i féssiu veure que el TDA-H no existeix, que diguéssiu que són burrades, que simplement és cosa de l'edat, però no és així, us culparia si fóssiu persones que es dediquessin només a treballar i a posar el plat a taula tractant el fill com si fos un moble o si el deixéssiu de banda perquè el consideréssiu que és un cas sense solució... però tampoc és així... sou persones que no us valoreu prou, que sempre es recorre a l'autoculpa quan us desespereu... però a la vegada... és en aquell moment on es prenen més decisions, i les més importants, per dir... no això no quedarà així!... els nens no estan preparats per dir aquetes coses, per desesperar-se... de moment, fins que els nens no es facin més grans, els toca als pares prendre aquesta decisió, però m'agradaria sentir, no tant aquesta autoculpa (serà culpa meva que alguna cosa no funcioni? que tingui TDA-H?... i més preguntes que he sentit), sinó sentir aquest ens sortirem... continuarem lluitant, sense tenir que passar per la fase de culpabilitat.

Ningú és responsable del que està passant, només el sistema, que no està preparat per la diversitat, a ningú no se'l ensenya a ser pare i molt menys a ser pare d'una persona que té dificultats afegides com el TDA-H... us imagineu: s'obre la convocatòria per entrar al curset per aprendre a ser pare d'una persona amb TDA-H, títol reconegut per la Generalitat, departament d'educació i de treball! Apa ja... ningú neix ensenyat, ningú neix preparat per això... us culparia si fóssiu persones que haguéssiu nascut preparades i no rendíssiu com si fos un càrrec de feina... per exemple, un doctor que en comptes de salvar a una persona la mata... doncs home... potser culpa en té si. Però vosaltres... de què?

Crec que per canviar el sistema, s'ha de fer pinya, s'ha de fer grup, ser forts i lluitar tots a la una, per individual, com a família sola, no serveix de res, perquè ens atenen com a casos aïllats i poden ignorar-nos (poden no, més aviat ho fan). Crec que s'ha de canviar des de dins, gent sensibilitzada amb el TDA-H ha d'ocupar càrrecs importants de l'educació i ser mestres, pedagogs, metges etc... no cal que el tinguin o que l'hagin viscut, només cal que tinguin sensibilitat i que coneguin el món dels trastorns... i que si no el coneixen doncs que facin el favor de procurar fer-ho volent-t’ho. Crec que poc a poc, s'aniran aconseguint coses, sempre hi quan sigui una lluita conjunta... com a individus som dèbils contra les institucions.

Fins aviat!